El racó d'Omar Lanegan

Queue here, please


El primer número d’aquesta revista (i per tant de la meua secció) es mereixia la crònica d’un esdeveniment especial, així que càmera en mà i sandvitx de pollastre amb lletuga i humus a l’altra, ens vam presentar al Brixton Academy de Londres. Un antic teatre construït a finals dels anys 20, decorat amb motius d’Art Nouveau i amb cabuda per a uns 1.200 espectadors, ara utilitzat com a sala de concerts d’artistes capdavanters, des de Franz Ferdinand a Prodigy, passant per Queens of the Stone Age, Paul Weller o Muse.
El propòsit era assistir a l’actuació d’un d’aquells artistes ben difícil de veure ací a la península: Ryan Adams. No, no falta cap “B”, este és Ryan, no Bryan. Tot això després d’uns quants dies fent cues; cua per a embarcar a l’avió, cua per a comprar el bitllet del Gatwick Express, cua per a comprar el dinar, cua per a anar al lavabo, cua per a agafar el metro, en fi, com diuen ells, cua per a tot.
Ryan Adams és un cantautor novaiorqués que, després de la separació de Whiskeytown, amb 3 discos a les esquenes, a l’any 2000 va començar una nova carrera ell sol i des d’aleshores ha editat un total de deu discos, sis en solitari, en els quals el punt de partida és el country però també hi tenen cabuda el rock ‘n’ roll, l’americana, el pop o el blues, barrejant influències tan dispars com Bob Dylan i Oasis amb Neil Young o Foo Fighters. En els últims anys, han aparegut quatre discos més amb un nou grup anomenat The Cardinals mostrant un to generalment country. Encara que l’assupte del nom està per aclarir, perquè oficialment i contractualment el nom és Ryan Adams & The Cardinals, al concert es van presentar com a The Cardinals, ja que el propòsit de Ryan és ser conegut com a grup en comptes de com a solista acompanyat d’una banda. Banda formada per Ryan Adams a la veu i guitarra, Neal Casal també a la veu i guitarra, Chris Feinstein al baix, Jon Gaboff a la Pedal Steel Guitar i Brad Pemberton a la bateria. Entre aquests, Jon Gaboff i Neal Casal són també solistes amb alguns treballs pel seu compte.
El cas és que cap a les huit i mitja de Londres (huit i mitja a Canàries) va omplir la sala el ritme dels “timbals base” i els “toms” pertanyents a Cobwebs (Cardinology), tall amb reminiscències de U2, seguida d’Everybody Knows (Easy Tiger) repassant també temes com Let It Ride (Cold Roses), Come Pick Me Up (Heartbreaker) o The Rescue Blues (Gold). Sempre oferint un canvi respecte de la versió d’estudi, i és que mentre que el so als discos és un tant acústic, The Cardinals en directe són un grup de rock. La contra de tot això és que la música perd alguns matisos i certa subtilesa en favor d’un format més directe, allargant-les , deformant-les i fent-les més seues si cap, ja que alguns temes com I See Monsters (Love Is Hell) o Goodnight Rose (Easy Tiger) doblen la durada de la versió d’estudi. Al Setlist van barrejar amb mestria les peces més populars com Fix It (Cardinology), When The Stars Go Blue (Gold) o la versió de Wonderwall (Love Is Hell) d’Oasis amb les que no ho són tant com per exemple I Taught Myself How To Grow Old (Easy Tiger) o Stop (Cardinology) les dues últimes amb certes semblances a Neil Young. Així i tot en l’actuació, que es va estendre al voltant de dues hores i vint-i-sis cançons, va quedar patent la complicitat entre els seus membres fent bromes i contant acudits, fent-se notar el bon rotllo també amb el públic. Si haguera d’escollir una cançó com la millor del concert en serien un parell, una Crossed Out Name (Cardinology), i l’altra I Taught Myself How To Grow Old (Easy Tiger). I la pitjor, seria Magick (Cardinology) perquè no la van tocar. I per últim, una cosa que va copsar la meua atenció és l’absència total de temes de tres discos, Rock n Roll (2003) i 29 (2005) de Ryan i Jacksonville City Nights (2005) dels Cardinals. Curiós.
D’una manera o d’una altra, els Cardinals ens van fer passar una bona estona amb el seu show,després del qual només ens quedava la meitat de la feina, que era fer totes les cues de tornada; cua per a pixar després del concert, cua per a comprar samarretes i clauers, cua per a l’autobús de tornada, cua per a pagar a les tendes de discos, cua per a...

...però totes eixes altres coses vos les contaré en pròxims números.
Fins aleshores, divertiu-vos i feu bondat!


Ryan Adams: Heartbreaker (2000), Gold (2001), Demolition (2002), Rock n Roll (2003), Love Is Hell part 1 i part 2 (doble EP, 2003, reeditat el 2004 com un únic àlbum) i 29 (2005).

Ryan Adams & The Cardinals: Cold Roses (2005), Jacksonville City Nights (2005), Easy Tiger (2007 acreditat a Ryan però el grup són The Cardinals), Follow The Lights EP (2007) i Cardinology (2008).

Per a més informació:

www.davidryanadams.com
www.cardinology.com
www.myspace.com/ryanadams